El balcó dels geranis florits

Leandre Iborra i Polo

Detalles del libro
Editorial: Libreria Compas
ISBN: 84-86776-74-0
ISBN-13: 9788486776749
Materia: Libros de Literatura en Catalan
Colación: 21 x 15 cm.
Encuadernación: Rústica con solapas
Páginas: 162.

Alacant, finals de març i principi d’abril de 1939, milers de persones: homes i dones defensors de la República romanen al port, engabiats, sense possibilitat d’escapatòria. Davant d’ells les metralladores dels falangistes emplaçades i els soldats italians amb els fusells preparats. Darrere, la mar els barra el pas i la possibilitat de salvar-se perquè no hi ha vaixells per a fugir.
A aquell port ple de maletes, cotxes i camions abandonats, la maror de crits, trets, murmuris i gemecs es mesclava amb l’olor de la por. L’enemic era cruel, ben bé que ho sabien i, malgrat d’omplir-se la boca de resos i pregàries, no coneixia les paraules perdó ni compassió.
I així va ser, els que no es van suïcidar, després de tirar les armes i ser espoliats de tot el que posseïen van ser menats com a ramat al camp dels Ametlers, prop de la Goteta. Uns bancals erms per la guerra que no trigarien molt a convertir-se en un lloc inhòspit carregat de dolor.
Una vegada encabida aquella munió de persones, els vencedors van començar a separar la gent. Uns se’ls duien al castell del Benacantil, altres a la plaça de Bous, al cine Ideal o a la caserna de Benalua. Les espentes i els colps i el fet de saber-se en el punt de mira dels seus màusers feia que tots estigueren espantats. En veure’ls et recordaven els ocellets que voletejaven pel límit del camp.
El pitjor eren els escamots dels falangistes. Aquests, sense cap mirament ni cap ordre judicial, triaven els que creien elements destacats. A colps i amb crits de: “¡Rojos de mierda, ahora vais a saber quien ha ganado la guerra! ¡Bastardos!”, els separaven del grup i els feien pujar a un camió. Qui pujava tenia la certesa que mai més no tornaria.
Durant els primers dies tot va rodar igual. Només paraven quan es ponia el sol i la serra era un buit negre i la nit immensa. Aleshores, els presoners, als qual donaven una llesca de pa per persona i una llauna de sardines o d’arengs per a cada tres, s’afanyaven a espletar el poquet que hi havia als ametlers i les herbes del bancals. I amb aquella desfeta, amb aquella immensa tristor carregada de temença i dolor, començà la llarga postguerra.